No estan tots els que ho són, però ho son tots els que hi estant... I per comprovar-ho, res millor que carregar les furgonetes de tota la roba de l'armari i canviar el rostit i el cava de la Diada per barretes "power-bar" i begudes isotòniques.
El primer dia, havent sortit de matinada i amb 7 hores d'autopista, després de la corresponent degustació d'un assortiment de truites cassolanes, 
vàrem fer l'Izoard des de Briançon primer i per completar, per l'altre cara. Val a dir que és digne de postal per les dues cares amb l'omnipresent "Caisse Deserte", on hi trobem el monument al Coppi, que fa recordar les èpiques etapes que han fet l'història del Tour (a mi se'm fa difícil imaginar-ho sense asfalt...). 
Comentar que només coronar i mentre conversaven amb un parell de burgalesos, un parell d'avions de l'exèrcit francès ens va donar la benvinguda a les alçades amb unes passades que qüasi ens fa saltar el casc i les ulleres -de fet, no és d'estranyar ja que estàvem a més de 2.000 mtres. i això ja començava a ser territori aeri. 
A l'arribada ens quedava un desplaçament neutralitzat d'una horeta passant pel Col du Lautaret aquest amb cotxe) fins Bourg d'Oissans, peu de port de la resta de sortides que ens quedaven. A l'arrivar a l'Hotel ja ens posen sobre avís de que allà s'hi ha allotjat el totpoderòs Armstrong i l'amic Virenque, i que mai els hi han robat cap bicicleta... tot i així, aquest "glamour" cau per terra quant veiem les habitacions, el Sopar i la Rottenmeier que ens va servir...
2on. dia
El Col du Glandon (per les dues cares) amb l'afegit de la Croix de Fer.
120 kms. amb 3.300 mtres de desnivell final.Com no podia ser d'una altra manera, maillots de Catalunya per conmemorar la Diada per
aquestes contrades, a banda de la meva novatada de pujar amb plat una bona estona, digne de la casa... i que va ser motiu de comentari (jo també us estimo!)
aquestes contrades, a banda de la meva novatada de pujar amb plat una bona estona, digne de la casa... i que va ser motiu de comentari (jo també us estimo!)
Va ser possiblement la més dura per a tots i digne de pas de la clàssica cicloturista per excel.lencia "La Marmotte". La Coca-Cola reparadora del Bar de la Croix de Fer, inolvidable... així com l'ascensió des de La Chambre fins al Glandon de "l'après midi" amb un panini a l'estòmac (els horaris a França no són la nostra especialitat). Al final del dia vàrem entendre el perque el dia abans vàrem veure varis ciclistes a les fosques... 
Al vespre "Verbena" d'infusió, que no de la bona!
3r. dia
Avui un altre etapone: tocava el Galibier amb el Télégraph a mig camí. Alguns ens atrevim amb escalfar des del desviament del Lautaret per fer els últims 8 kms. Després deixem els cotxes dalt i ens tirem cap avall, cap avall... sabent que després tocarà pujar cap amunt, cap amunt...
Al final de la Vall, un dinar preventiu energètic d'espaguetis a la carbonara, assegurant el tanto i que no passi com el dia abans (al final vàrem dinar abans que els francessos). Avui ja es nota que és cap de setmana però portem l'hora canviada perque pujant ho fem tots sols. El Galibier no només és alt, sino que també llarguíssim al 8-9% pràcticament en la seva totalitat. Però a aquestes alçades ja estem fets uns campions i pugem amb un parell... de pinyons en falta!!!
Després de les felicitacions, i sota la pluja, ens instal.lem al xiringuito de costat del Túnel, a fer un "Café-Olé"... resulta que els propietaris passen una setmaneta a Roses i que compren la pell que venen a Olot des de fa 40 anys.
Tornada a l'Hotel i avui sortim a sopar fora per fer la despedida, sense copa, perque resulta que els dissabtes a la nit tothom tanca (ara entenc perque l'Asterix deia que els francesos estaven sonats!!!)
4rt. i últim dia
Hem deixat pel final la grandesa i el mite de les 21 curves de l'Alpe d'Huez que ens ventilem en menys d'hora i mitja... és que ara ja ens hi quedaríem un parell de dies més!
Baixem sobradíssims, animant a tots els qui pugen i tirant piropos a les ciclistes!!!... ni l'Eddy Merckx en els seus millors temps. L'amic Bianchista aprofita per inmortalitzar-se davant una de
les curves del malaurat Marco Pantani... i és que als Alps tot és mite i llegenda.
les curves del malaurat Marco Pantani... i és que als Alps tot és mite i llegenda. Au revoir Alps, bentrobats cafès com Déu mana!! A les cames ens emportem 330kms. i 9.300 mtres. de desnivell... a la memòria paisatges impressionants i un tros d'història!
"Me propusieron repartir el diario a las cinco de la mañana. Yo cada día iba a la redacción, en la calle Diputación, y llevaba los paquetes a la estación y al aeropuerto. Unos meses después me dijeron: '¿quieres ir al Tour?'. Era lo que más ilusión me hacía en el mundo. Se trataba de hacer de chófer de Torres y Plans. Yo no tenía coche, pero eso no fue problema: Juan Plans puso su '600'. Mis dos primeros Tours los hice llevando el '600' de Mundo Deportivo. Yo iba al volante, Plans al lado del conductor y Torres detrás. Las maletas arriba, en el techo. Y no tuvimos una sola avería. En las salas de prensa ellos escribían y yo cantaba las crónicas a los magnetofonistas del periódico", explica Jaime.
Mir añade que "mi misión era que los ciclistas del equipo que tuvieran que subir al podio lo hicieran limpios y aseados. Yo le había visto hacer eso a Jeanine, la esposa de Anquetil. El gran Jacques siempre subía al podio hecho un pincel. Yo hacía lo mismo con mis corredores. Lo malo es que al poco tiempo el Kas me puso en la calle por tres motivos: no iba a misa, perseguía a las camareras en los hoteles y salía a bailar en el Follies Bergeres, la última noche del Tour. pero ningún problema, al poco tiempo me llamó el Ferrys y después el Bic. Estuve con Anquetil, Jan Janssen y Ocaña. Más adelante empezaron mis 14 años en el Teka, uno en el Super Ser y por último, el Festina. Allí me jubilé". 
Pero el ciclismo no ha sido el único recurso con el que Jaime Mir se ganó la vida. "En 1970 me presentaron al director José María For, que iba a rodar una película sobre ciclismo. Se llamó 'Las piernas de la serpiente' y necesitaban un asesor que les introdujera en un deporte que desconocían. Me ofrecieron también intervenir en la película. Me dieron un guión de dos folios que me aprendía con cierta dificultad. En la 'premiere', en el cine Kursaal de Barcelona, alguien me dijo: 'con esta pinta que tienes de hijo puta, con ese bigote de mexicano, seguro que interesas para los westerns'. Me presenté, pero cuando se enteraron que no sabía montar a caballo, dejé de interesar. Me pasé el año siguiente en el picadero que había en la calle Numancia. Aprendí a montar y a caerme sin hacerme daño. Cuando ya sabía, volví al estudio del que me habían echado un año antes y a partir de aquél día intervine en 126 películas".
Camí de Santiago per tot arreu...
L'etapa reina...
.jpg)
i el Ramon mirant-s'ho ...amb 4 Titan's a l'esquena... i a les cames...
