dijous, 31 de març de 2011

TOUR DE FLANDES...




**************************************************************************************
Aquest diumenge, un any més dia de llambordes per terres belgues: es disputa el Tour de Flandes. Com a mostra un botó: el podi de l'any passat ho diu tot-amb l'espectacle ofert una vegada més per Cancellara... Estaria bé tornar a veure-hi al Flecha aquest any!! Tots els Murs clàssics de la clàssica belga: 1 Tiegemberg Km 70 (750 mts / 5,6% (9% máx.) 2 Nokereberg Km 80 (350 mts / 5,7% (7% max.) Pavé 350 mts 3 Rekelberg Km 127 (800 mts / 4% (9% máx) 5 Kruisberg Km 154 (1.000 mts / 6,5% (9% máx) Pavé 500 mts

6 Knokteberg Km 164 (1.100 mts / 8% (13% máx.)


7 Oude-Kwaremont Km 171 (2.200 mts / 4% (11,6% máx) Pavé 1.500 mts


8 Paterberg Km 175 (360 mts / 12,9% (20,3% máx) Pavé 360 mts


9 Koppenberg Km 181 (600 mts / 11,6% (22% máx) Pavé 600 mts 10 Steenbeekdries Km 187 (700 mts / 5,3% (6,7% máx) Pavé 700 mts


11 Taaienberg Km 190 (530 mts / 6,6% (15,8% máx) Pavé 520 mts 12 Eikenberg Km 194 (1.300 mts / 6,2% (10% máx) Pavé 1.200 mts


13 Molenberg Km 209 (463 mts / 7% (14,2 máx) Pavé 300 mts


14 Leberg Km 216 (950 mts / 4,2% (13,8% máx)


15 Valkenberg Km 225 (540 mts / 8,1% (12,8% máx)


16 Tenbosse Km 232 (450 mts / 6,9% (8,7% máx)


17 Muur - Kapelmuur Km 242 (475 mts / 9,3% (19,8% máx) Pavé 475 mts 18 Bosberg Km 246 (980 mts / 5,8% (11% máx) Pavé 400 mts

dissabte, 26 de març de 2011

Això és atacar, la resta són tonteries...

Aquest tio no és d'aquest món...
...a 40kms. de meta, estava a 2' dels cap de cursa, després d'haver tingut 2 punxades i una avaria al canvi.
En Boonen i en Gilbert-que corren demà la Gante- hauran flipat a una setmana del Tour de Flandes.
ESPARTACUSSS!!!

dilluns, 14 de març de 2011

divendres, 11 de març de 2011

PARÍS NiZA'11 - Etapa de muntanya

...Tondo pujant, Samuel Sánchez baixant...

...un altre sprint de Samuel Sanchez al pal...

dimarts, 1 de març de 2011

Els "PROS" de Girona

Aquest antic ciclista danès (49 anys i guanyador d'una etapa del Tour, es va instal·lar fa 25 anys a la Garrotxa aconsellat per Pere Muñoz. Des de llavors, com si fos un agent de promoció turística, ha convençut desenes de ciclistes (entre ells Lance Armstrong) perquè vinguin a viure a les comarques gironines. Fruit de la seva insistència, l'equip del Pro Tour Garmin-Cervélo té la seva seu central a Girona.
—Com va aterrar a casa nostra?
—«En els meus primers anys de professional vaig córrer en l'equip Fagor i em vaig fer amic de Pere Muñoz, que ara és el meu veí a Montagut. Llavors vivia a París, però sempre plovia o feia fred i no hi havia muntanyes. De tant en tant, en Pere em convidava a Olot i em vaig enamorar d'aquesta terra, així que vaig decidir traslladar-m'hi amb la família i tot.»

—Es considera, doncs, un català més?
—«Sóc un home de dues cultures. Els meus fills van estudiar aquí, però ara són a Dinamarca, perquè així aprendran per dues bandes, com seu el pare.»

—La seva arribada a la Garrotxa va propiciar l'aterratge gradual de ciclistes. Com els convencia?
—«En els anys noranta, jo era un dels directors de l'equip Motorola, dels Estats Units, (després es va dir US Postal), i en aquella època tots els corredors americans estaven repartits per Europa, molts a França i alguns a Itàlia. Se sentien aïllats. Els vaig recomanar que vinguessin cap aquí. A Girona no hi ha mar, però hi estàs molt a prop; no hi ha muntanyes, però hi estàs molt a prop; no hi ha una gran capital (Barcelona), però hi estàs molt a prop... A més, el clima és boníssim. Els ciclistes no podem demanar res més.»

—A la llarga no vénen només a entrenar-se, sinó que s'hi queden a viure. És com la terra promesa? —«Sí. George Hincapie, Jonathan Vaughters i Christian Vandevelde van ser dels primers i s'hi van quedar. Hincapie, per exemple, té 38 anys i no té cap intenció de retirar-se. La meva teoria és, doncs, que estar-se aquí és bo per a la salut dels ciclistes. Noto, a més, que volen descobrir una nova cultura; no es tracta només d'esport. S'ho agafen com una gran aventura.»

—I a Lance Armstrong, com el va convèncer?
—«Sabia que ell a Niça no hi estava còmode perquè a l'estiu era impossible circular-hi, l'aeroport era lluny i la gent li anava al darrere. Vam coincidir en una cursa aquí a Girona, devia ser la Setmana Catalana, i li vaig ensenyar l'aeroport. ‘Aquí podries venir amb el teu jet privat i tal.' Li anava dient que tot era perfecte fins que va fer el pas.»

—Se'n va penedir?
—«Mai. Poder viure al mig de Girona, al carrer de la Força, i no sentir-se molestat va ser tot un alliberament per a ell. El que més li agrada dels catalans és la discreció. Encara tinc una bona amistat amb ell i m'ho recorda.»

—El següent pas va ser portar tot un equip a Girona?
—«Aquest havia estat sempre el meu somni. Ja ho havia intentat quan estava a l'US Postal. Al final, Jonathan Vaughters –mànager del Garmin– em va escoltar i va engegar aquest projecte. Ell coneix la zona perquè havia viscut a Bellver, i ha estat l'home clau de tot aquest procés.»

—Com s'ho fa un equip dels Estats Units per mantenir tota una infraestructura a milers de quilòmetres, aquí a Girona?
—«Tenim un bufet d'advocats que ens ajuda amb tot el que necessitem: els pisos per als corredors, els cotxes, els magatzems, les escoles per als nens, els jardiners. Els corredors tenen tot el que cal.»

—Quin és el principal benefici d'estar tots junts?
—«El ciclisme és un esport individual, però és necessari estar i sentir-se sempre acompanyat, fins i tot quan no hi ha competició. Crec que això és sa. La intenció era crear un ambient sa en què tots ens donem suport. Els entrenaments en companyia són més eficaços. S'ha creat una gran companyonia entre tots els corredors que hi ha a Girona i als seus voltants, encara que siguin d'altres equips perquè n'hi ha del Saxo Bank, el BMC, el Rabobank, el Radio Shack, etc.»

—El campió del món, Thor Hushovd, gran fitxatge de l'equip aquest any, també vindrà a viure a Girona?
—«No, perquè ell ja té la seva vida familiar a França. Hi ha alguns holandesos que també viuen al seu país. Hi ha èpoques de l'any que sempre estan per aquí entrenant-se. Entre els corredors es deixen els pisos i també tenim acords amb alguns hotels. Sempre que podem reunim tot l'equip a la ciutat.»

—Amb la fusió amb l'antic Cervélo, el Garmin ha de ser aquest any una màquina de guanyar curses?
—«Ara volem que els corredors amb més pes de l'equip agafin la forma per a les clàssiques de primavera. Som optimistes.»

Entrevista a Johnny Weltz - Diari AVUI
Director del Garmin-Cervélo

Els "pioners" gironins

L'actual llista "oficiosa" de pros que sembla ser, corren per Girona, entre ells la majoria del Garmin-Cervelo, que tenen la seu europea en una nau de Vilablareix.
-Michael Barry
-Mike Rogers
-George Hincapie
-Craig Lewis
-Robert Gesink
-Dan Martin,
-Ryder Hesjedal, pujant Rocacorba
-David Millar, afincat en una masia de Pujals de Cavallers a Cornellà de Terri, en un test físic,
-Christian Vandevelde, en la sortida del Tour a Girona
-Denis Van Winden
-Greg Henderson
-Brad Wiggins, fa un parell d'anys entre Cervià i Sant Jordi Desvalls entrenant Contra per equips, -Evelyn Stevens
-Emilia Fahlin
-Tyler Farrar, en acció per Girona -76km/h,
-Juan Jose Haedo
-David Zabriskie
-Dominique Rollin, baixant Mare de Déu del Mont
-Peter Stetina
-Murillo Fisher, brasiler
-Steven Cozza

El punt de trobada és el Pont de Pedra a les 11h o al Bar Boira.
Al capvespre els podeu trobar al Pub irlandès Mc Kiernans

Mare de Deu del Mont

Us penjo aquest vídeo gravat del Sky Michael Barry darrera el nou FDJ (l'any passat a cervelo) Dominique Rollin, baixant la Mare de Deu del Mont. Són un dels molts pros (Garmin i molts d'altres) que s'entrenen per les carreteres gironines... Si mai durant els messos d'hivern a final d'una recta veieu un maillot conegut i tardeu en atrapar-lo, deixeu còrrer perque possiblent es tracti d'un "perla" d'aquests...

Doble 1ª Victòria GEOX a la Clàssica d'Almeria

Enllaç


"È martedì 1° giugno. Sono a Rogeno, un paio di chilometri da qui. E sono a casa di Matteo, il mio ragazzo: Matteo Pelucchi, dilettante nella Trevigiani. Domenica avevo corso a Novi Ligure, aveva vinto Alona Andruk, ucraina, amica e compagna di squadra, e avevamo festeggiato. Quel martedì mattina usciamo in tre: Samuele Conti della Bergamasca, Matteo e io. Arriviamo a Lecco, ci fermiamo in un bar, prendiamo un caffè, poi cominciamo l’allenamento. Ho in programma delle ripetute in pianura per preparare la corsa successiva, a Valladolid, in Spagna, valida per la Coppa del Mondo. Ricordo che parto, che pedalo su una stradona diritta, che vado sui 35 all’ora, sulla destra, da sola, Matteo e Samuele dietro per non darmi fastidio, poi non ricordo più nulla. Da lì ho un buco lungo una settimana".

Il sangue e le lacrime — "Succede che una macchina mi taglia la strada, ci sbatto dentro, ci volo sopra, ci piombo oltre. Mentre Samuele sale sulla macchina per non far scappare la donna che la guidava, Matteo si precipita da me. Mi tiene a terra, mi stringe la mano, mi tranquillizza. Un colpo terribile all’altezza del torace, polmone perforato. Poi sangue in faccia e dolore alla schiena. Matteo racconta che non ho mai perso conoscenza. Ambulanza, elicottero, San Raffaele, neurorianimazione. Quando mi vede, il chirurgo maxillofacciale si mette a piangere. Mi opera e mi ricostruisce, punto per punto: 500 punti, mi restituisce anche l’occhio destro, perfetto, 10 decimi, che nell’incidente mi era quasi esploso. Mi tengono in coma sei giorni, poi mi operano alla schiena. Eppure di quei sei giorni, fra vita e morte, fra sogno e realtà, sento ascolto ricordo: ci sono io, più alta, con i capelli corti e biondi invece che lunghi e scuri, c’è il presidente della società — la Safi Pasta Zara — che organizza una grande festa in mio onore, c’è anche la consapevolezza di qualcuno che mi vuole uccidere e di me che mi batto e lotto e sopravvivo. E quando mi sveglio, so già tutto. E, soprattutto, so che non mi arrendo e voglio guarire".

La rieducazione — "Qui a Villa Beretta mi trovo dal 24 giugno, e non so quanto ci rimarrò. Mi sveglio alle 7 e mezzo, colazione, esercizi respiratori, poi due ore di palestra per ritrovare la mobilità della parte superiore, perché quella inferiore ancora non la sento. Obiettivo: l’indipendenza. Poi pranzo, riposo e altre due ore di palestra. Miglioro: qualcosa sento, qualcosa recupero, un po’ di addominali, un po’ di dorsali. La sera sono così stanca che faccio in fretta ad addormentarmi. E poi sogno. Sogno di camminare. L’altra sera, per la prima volta, ho sognato anche di andare in bici".

Gli inizi — "Il giorno in cui sono nata la seconda volta, quando ho visto Matteo, gli ho chiesto come mai non si stesse allenando. "Devi farlo tu — gli ho spiegato — perché io non so se ci riuscirò ancora". I miei sogni devono diventare i suoi. Da piccola facevo nuoto, ma non mi divertivo mica tanto. Così: ciclismo. Mi sono iscritta al Gs Potentia 1945, di Potenza Picena. La prima corsa da giovanissima, maschi e femmine insieme, e l’ho finita. Siccome di femmine eravamo solo tre o quattro, quelle vittorie neanche le conto: era un gioco. Così la mia prima vera vittoria da esordiente secondo anno, a Bovolone: un centinaio di partenti, sono arrivata da sola".

La speranza — "Il ciclismo è uno sport pesante, però magnifico. Il bello del ciclismo è che dopo tanta fatica, ti senti di aver vinto anche se non sei arrivata prima. Il brutto è l’abbronzatura. Il brutto sono anche le cadute. Solo che, prima, mi sono sempre rialzata da sola. Ce la farò anche stavolta. Non so quanto ci metterò, ma so che ci riuscirò. Quello che mi è successo non è colpa del ciclismo né della bici e neanche mia. Una fatalità. Mi dispiace che quella donna non sia mai venuta a trovarmi, a scusarsi. Io avrei potuto essere sua figlia, soprattutto lei avrebbe potuto essere mia madre. Invece niente. Perché? E perché proprio a me? A queste due domande non so ancora rispondere. Certo non me lo meritavo. Però credo che Dio abbia scelto me, perché nonostante sia piccolina, 1,60, e leggera, da 47 sono scesa a 44 chili, ho le spalle larghe. Io ci metto il coraggio, gli altri l’affetto, e con le mie gambe, che prima mi davano tantissimo, ora basterebbe il 10%: non pretendo di più, tornerei a camminare".