.
dilluns, 3 d’octubre del 2011
dissabte, 24 de setembre del 2011
OBJECTIU 2.012, Roses-Donosti
Es tracta de travessar els Pirineus en bicicleta de carretera, unint les platges de la nostra mediterrània Roses amb la mítica platja de Donosti al Cantàbric. Pel mig, alguns dels ports més mítics dels Pirineus entre barreta i barreta, per acabar amb una remullada al Cantàbric abans de cel.lebrar-ho assaborint les conegudes tapes basques.
Amb alguns de vosaltres ja hem començat a posar fil a l'agulla, a d'altres aquí ho deixo damunt de la taula, amb les següents característiques...
Kms. Totals: 771 kms. (110 kms./dia /mitja)
Desnivell acumulat: 16.575 mtres.(2367 mtrs./dia mitja)
ETAPA 1: Roses - Prades, 147 kms 2.510 mtres desnivell
Coll de Coustoges (836 mtres.)
Coll de Xatard (752 mtrs.)
ETAPA 2: Prades - Tarascon sur Ariège, 110 kms 3.000 mtres desnivell
Coll de Jau (1.513 mtres.)
Coll de Pailhères (2.001 mtres.)
ETAPA 3: Tarascon sur Ariège - Lés, 127 kms 3.100 mtres desnivell
Coll de Port (1.249 mtres.)
Portet d'Aspet (1.069 mtres.)
Col de Mente (1.349 mtres.)
ETAPA 4: Les - Arreau, 70 kms 2.220 mtres desnivell
Col du Portillon
Col de Peyresourde (1.569 mtres.)
Val-Louron-Azet (1.580 mtres.)
ETAPA 5: Arreau - Argelès-Gazost, 71,9 kms 2.115 mtres desnivell
Col d'Aspin, (1.489 mtres.)
Col du Tourmalet (2.115 mtres.)
Visita o ascensió opcional als Circs de Tremouse ó Gavarnie des de Luz Saint Sauveur
ETAPA 6: Argelès-Gazost - Larrau, 117 kms 3.020 mtres desnivell
Col de Soulor / Aubisque (1.710 mtres.)
col du Marie Blanque (1.035 mtres)
ETAPA 7: Larrau - Donosti, 128 kms 2.510 mtres desnivell
Col d'Irati (1.327 mtres.)
De moment es tracta d'una idea força avançada, però tot està per decidir, per la qual cosa si teniu cap proposta pel que fa a recorregut / allotjaments recomanats, etc... no dubteu a deixar-ne la vostra aportació, que de ben segur serà d'agraïr....
divendres, 9 de setembre del 2011
dimecres, 7 de setembre del 2011
dijous, 1 de setembre del 2011
Verín - Manzaneda a la Vuelta
Els Euskaltel, sota el castell de Monterrei de Verín -llàstima de no ser-hi aquest estiu- a la jornada de descans...
El recorregut de l'etapa... me'l guardo al calaix per un altre any...
dijous, 11 d’agost del 2011
dimecres, 20 de juliol del 2011
dilluns, 18 de juliol del 2011
dijous, 14 de juliol del 2011
Tres dies de plat petit...
Però pitjor, a part de totes les caigudes atribuïbles segurament als nervis i la mala sort en carrera ha estat sens dubte l'atropellament del Flecha i del Hoogerland. Tant de bo aquest últim pogués defensar el maillot del sarampió aquests dies perque el nano s'ho mereix tot.
Tinc ganes de veure als Euskaltel enmig de la seva "marea naranja" que no els tornaran a faltar, als Movistar movent alguna escapada perque el Rojas sumi punts pel maillot verd (com m'hauria agradat poder animar dissabte a Plateau de Beille al Xavi Tondo aquest any, com ho vàrem fer amb el Purito l'any passat a Pailhères, quin cony de vida!!), però també les Giant del Gesink i els Rabobank bellugar, l'elegancia de'n Basso, al Jens Voight i al Cancellara endurir com animals a les transicions, veure si el Cadel Evans (veterà) o el Peter Velits (jove) no tindran un mal dia aquesta vegada i aspiraran al podi, i com no, els cops d'estaca de'n Contador vs. Schleck's bross. Segur que "l'un per l'altre" i la por fa que els veiem a tots junts fins a 3 qms. de dalt: En Contador ja diu que ataquin els Schleck (tot i que són els millors classificats aparentment), l'Evans va fi i té la crono a favor el penúltim dia,... però la muntanya és una altra cosa i des d'avui promet... 
De les set vegades que s' ha arribat a Luz Ardiden en quatre han guanyat ciclistes espanyols. Pedro Delgado el primer (1985) y després Dag Otto Lauritzen (1987), 'Lale' Cubino (1988), Miguel Indurain (1990), Richard Virenque (1994), Roberto Laiseka (2001) i Lance Armstrong (2003).Demà què cal dir de l'Aubisque... i dissabte... serem a Plateau de Beille si podem pujar per veure-ho en directe després d'haver fet els Cols de Chioula i Pradel al matí... C'EST LE TOUR!!!
dimecres, 8 de juny del 2011
25 de Juny LA RATPENAT
dilluns, 23 de maig del 2011
divendres, 20 de maig del 2011
Diumenge...
No us perdeu les 3 etapes del Giro d'aquest cap de setmanadimecres, 18 de maig del 2011
dimecres, 11 de maig del 2011
dilluns, 25 d’abril del 2011
dijous, 14 d’abril del 2011
AUPA PATXI
Fue un día frío y lluvioso, a pesar de ello muchos de ellos vieron en vivo el final de la etapa y un gran número de ellos se quedaron a la ceremonia del podio. Este fue el momento en el que empezó mi amor y respeto con el País Vasco y la gente que vive allí. Desde entonces, siempre he firmado para correr la carrera a pesar de que es una de las más difíciles y complicadas de la temporada. Sin embargo, me encanta volver a mi querido País Vasco.
Recuerdo también cuando tuve el maillot de mejor escalador en el Tour de Francia de 1998, pero solo por un día porque me caí dos veces en la primera etapa de los Pirineos. Casi no podía llegar a la meta y lo perdí, pero los aficionados vascos, una vez más, me apoyaron y me dieron ánimos hasta la meta. Las montañas estaban tapadas con sus banderas y sus camisetas de color naranja, típicas de la afición. Un mar rojo y verde y blanco de sus famosas banderas nacionales.
Y si la afición vasca es famosa por algo, es por ser justa y animar a todo el mundo, incluso a los que se caen y apenas pueden aguantar más. No les importa. Te animan igual que seas el mejor ciclista del mundo y que si vas en el “grupito”. Realmente me gusta y lo agradezco. A lo largo de mis 14 años como ciclista profesional siempre he visto a los aficionados vascos como los fans más apasionados y leales del ciclismo. A veces parece que están casi llorando "¡venga! ¡venga!" y "¡ánimo! ¡ánimo!" Nunca he tenido ningún problema. Siempre hay espacio para que los corredores puedan pasar. Nunca abuchean a nadie. Siempre justos y apasionados. Nunca he visto un aficionado vasco causar problemas ni bloquear la carretera, ni hacer tonterías. Sois unos fans llenos de pasión por este deporte, los fans más leales, más informados y más apasionados. Entendéis y apreciáis el trabajo duro que hacemos en nuestro deporte. La de la semana pasada puede haber sido mi última Vuelta al País Vasco. Quería regalarles, una vez más, una victoria, pero estaba haciendo otro tipo de trabajo. Estaba allí para ayudar a mis capitanes, para ponerles en una buena posición para la última subida. No tuve ni fuerzas, ni la oportunidad de dar más. Pero, como siempre, estaban allí. No importa si hay 5 grados con nieve ni con lluvia, ni sol de verano, siempre son fiables y prestos a echar una mano cuando sufres. Así que, después 14 años dando todo encima de la bici, sólo quería tomar un momento para decir: ¡¡¡Gracias, mis querido aficionados vascos!!! ¡¡¡Gracias de todo corazón por estar ahí y haber sido tan agradables y maravillosos conmigo durante mi carrera!!! MILA ESKER!
JENS VOIGT, Abril 2011
dimecres, 13 d’abril del 2011
dilluns, 4 d’abril del 2011
Diumenge, tots a la VI Marxa BTT de Roses
dijous, 31 de març del 2011
TOUR DE FLANDES...
************************************************************************************** 
Aquest diumenge, un any més dia de llambordes per terres belgues: es disputa el Tour de Flandes. 
Com a mostra un botó: el podi de l'any passat ho diu tot-amb l'espectacle ofert una vegada més per Cancellara... Estaria bé tornar a veure-hi al Flecha aquest any!! 
Tots els Murs clàssics de la clàssica belga: 1 Tiegemberg Km 70 (750 mts / 5,6% (9% máx.) 2 Nokereberg Km 80 (350 mts / 5,7% (7% max.) Pavé 350 mts 3 Rekelberg Km 127 (800 mts / 4% (9% máx) 5 Kruisberg Km 154 (1.000 mts / 6,5% (9% máx) Pavé 500 mts 
6 Knokteberg Km 164 (1.100 mts / 8% (13% máx.)
7 Oude-Kwaremont Km 171 (2.200 mts / 4% (11,6% máx) Pavé 1.500 mts
8 Paterberg Km 175 (360 mts / 12,9% (20,3% máx) Pavé 360 mts
9 Koppenberg Km 181 (600 mts / 11,6% (22% máx) Pavé 600 mts
10 Steenbeekdries Km 187 (700 mts / 5,3% (6,7% máx) Pavé 700 mts
11 Taaienberg Km 190 (530 mts / 6,6% (15,8% máx) Pavé 520 mts
12 Eikenberg Km 194 (1.300 mts / 6,2% (10% máx) Pavé 1.200 mts
13 Molenberg Km 209 (463 mts / 7% (14,2 máx) Pavé 300 mts
14 Leberg Km 216 (950 mts / 4,2% (13,8% máx)
15 Valkenberg Km 225 (540 mts / 8,1% (12,8% máx)
16 Tenbosse Km 232 (450 mts / 6,9% (8,7% máx)
17 Muur - Kapelmuur Km 242 (475 mts / 9,3% (19,8% máx) Pavé 475 mts
18 Bosberg Km 246 (980 mts / 5,8% (11% máx) Pavé 400 mts 
dissabte, 26 de març del 2011
Això és atacar, la resta són tonteries...
divendres, 25 de març del 2011
dilluns, 14 de març del 2011
divendres, 11 de març del 2011
PARÍS NiZA'11 - Etapa de muntanya
...un altre sprint de Samuel Sanchez al pal...
dimarts, 1 de març del 2011
Els "PROS" de Girona
—Com va aterrar a casa nostra?—«En els meus primers anys de professional vaig córrer en l'equip Fagor i em vaig fer amic de Pere Muñoz, que ara és el meu veí a Montagut. Llavors vivia a París, però sempre plovia o feia fred i no hi havia muntanyes. De tant en tant, en Pere em convidava a Olot i em vaig enamorar d'aquesta terra, així que vaig decidir traslladar-m'hi amb la família i tot.»
—Es considera, doncs, un català més?
—«Sóc un home de dues cultures. Els meus fills van estudiar aquí, però ara són a Dinamarca, perquè així aprendran per dues bandes, com seu el pare.»
—La seva arribada a la Garrotxa va propiciar l'aterratge gradual de ciclistes. Com els convencia?
—«En els anys noranta, jo era un dels directors de l'equip Motorola, dels Estats Units, (després es va dir US Postal), i en aquella època tots els corredors americans estaven repartits per Europa, molts a França i alguns a Itàlia. Se sentien aïllats. Els vaig recomanar que vinguessin cap aquí. A Girona no hi ha mar, però hi estàs molt a prop; no hi ha muntanyes, però hi estàs molt a prop; no hi ha una gran capital (Barcelona), però hi estàs molt a prop... A més, el clima és boníssim. Els ciclistes no podem demanar res més.»
—A la llarga no vénen només a entrenar-se, sinó que s'hi queden a viure. És com la terra promesa? —«Sí. George Hincapie, Jonathan Vaughters i Christian Vandevelde van ser dels primers i s'hi van quedar. Hincapie, per exemple, té 38 anys i no té cap intenció de retirar-se. La meva teoria és, doncs, que estar-se aquí és bo per a la salut dels ciclistes. Noto, a més, que volen descobrir una nova cultura; no es tracta només d'esport. S'ho agafen com una gran aventura.»
—I a Lance Armstrong, com el va convèncer?
—«Sabia que ell a Niça no hi estava còmode perquè a l'estiu era impossible circular-hi, l'aeroport era lluny i la gent li anava al darrere. Vam coincidir en una cursa aquí a Girona, devia ser la Setmana Catalana, i li vaig ensenyar l'aeroport. ‘Aquí podries venir amb el teu jet privat i tal.' Li anava dient que tot era perfecte fins que va fer el pas.»
—Se'n va penedir?
—«Mai. Poder viure al mig de Girona, al carrer de la Força, i no sentir-se molestat va ser tot un alliberament per a ell. El que més li agrada dels catalans és la discreció. Encara tinc una bona amistat amb ell i m'ho recorda.»
—El següent pas va ser portar tot un equip a Girona?
—«Aquest havia estat sempre el meu somni. Ja ho havia intentat quan estava a l'US Postal. Al final, Jonathan Vaughters –mànager del Garmin– em va escoltar i va engegar aquest projecte. Ell coneix la zona perquè havia viscut a Bellver, i ha estat l'home clau de tot aquest procés.»
—Com s'ho fa un equip dels Estats Units per mantenir tota una infraestructura a milers de quilòmetres, aquí a Girona?
—«Tenim un bufet d'advocats que ens ajuda amb tot el que necessitem: els pisos per als corredors, els cotxes, els magatzems, les escoles per als nens, els jardiners. Els corredors tenen tot el que cal.»
—Quin és el principal benefici d'estar tots junts?
—«El ciclisme és un esport individual, però és necessari estar i sentir-se sempre acompanyat, fins i tot quan no hi ha competició. Crec que això és sa. La intenció era crear un ambient sa en què tots ens donem suport. Els entrenaments en companyia són més eficaços. S'ha creat una gran companyonia entre tots els corredors que hi ha a Girona i als seus voltants, encara que siguin d'altres equips perquè n'hi ha del Saxo Bank, el BMC, el Rabobank, el Radio Shack, etc.»
—El campió del món, Thor Hushovd, gran fitxatge de l'equip aquest any, també vindrà a viure a Girona?
—«No, perquè ell ja té la seva vida familiar a França. Hi ha alguns holandesos que també viuen al seu país. Hi ha èpoques de l'any que sempre estan per aquí entrenant-se. Entre els corredors es deixen els pisos i també tenim acords amb alguns hotels. Sempre que podem reunim tot l'equip a la ciutat.»
—Amb la fusió amb l'antic Cervélo, el Garmin ha de ser aquest any una màquina de guanyar curses?
—«Ara volem que els corredors amb més pes de l'equip agafin la forma per a les clàssiques de primavera. Som optimistes.»
Entrevista a Johnny Weltz - Diari AVUI
Director del Garmin-Cervélo
Els "pioners" gironins
L'actual llista "oficiosa" de pros que sembla ser, corren per Girona, entre ells la majoria del Garmin-Cervelo, que tenen la seu europea en una nau de Vilablareix.
-Michael Barry
-Mike Rogers
-George Hincapie
-Craig Lewis
-Robert Gesink
-Dan Martin,
-Ryder Hesjedal, pujant Rocacorba
-David Millar, afincat en una masia de Pujals de Cavallers a Cornellà de Terri, en un test físic,
-Christian Vandevelde, en la sortida del Tour a Girona
-Denis Van Winden
-Greg Henderson
-Brad Wiggins, fa un parell d'anys entre Cervià i Sant Jordi Desvalls entrenant Contra per equips, -Evelyn Stevens
-Emilia Fahlin
-Tyler Farrar, en acció per Girona -76km/h,
-Juan Jose Haedo
-David Zabriskie
-Dominique Rollin, baixant Mare de Déu del Mont
-Peter Stetina
-Murillo Fisher, brasiler
-Steven Cozza
El punt de trobada és el Pont de Pedra a les 11h o al Bar Boira.
Al capvespre els podeu trobar al Pub irlandès Mc Kiernans
Mare de Deu del Mont
Doble 1ª Victòria GEOX a la Clàssica d'Almeria
Enllaç
"È martedì 1° giugno. Sono a Rogeno, un paio di chilometri da qui. E sono a casa di Matteo, il mio ragazzo: Matteo Pelucchi, dilettante nella Trevigiani. Domenica avevo corso a Novi Ligure, aveva vinto Alona Andruk, ucraina, amica e compagna di squadra, e avevamo festeggiato. Quel martedì mattina usciamo in tre: Samuele Conti della Bergamasca, Matteo e io. Arriviamo a Lecco, ci fermiamo in un bar, prendiamo un caffè, poi cominciamo l’allenamento. Ho in programma delle ripetute in pianura per preparare la corsa successiva, a Valladolid, in Spagna, valida per la Coppa del Mondo. Ricordo che parto, che pedalo su una stradona diritta, che vado sui 35 all’ora, sulla destra, da sola, Matteo e Samuele dietro per non darmi fastidio, poi non ricordo più nulla. Da lì ho un buco lungo una settimana".
Il sangue e le lacrime — "Succede che una macchina mi taglia la strada, ci sbatto dentro, ci volo sopra, ci piombo oltre. Mentre Samuele sale sulla macchina per non far scappare la donna che la guidava, Matteo si precipita da me. Mi tiene a terra, mi stringe la mano, mi tranquillizza. Un colpo terribile all’altezza del torace, polmone perforato. Poi sangue in faccia e dolore alla schiena. Matteo racconta che non ho mai perso conoscenza. Ambulanza, elicottero, San Raffaele, neurorianimazione. Quando mi vede, il chirurgo maxillofacciale si mette a piangere. Mi opera e mi ricostruisce, punto per punto: 500 punti, mi restituisce anche l’occhio destro, perfetto, 10 decimi, che nell’incidente mi era quasi esploso. Mi tengono in coma sei giorni, poi mi operano alla schiena. Eppure di quei sei giorni, fra vita e morte, fra sogno e realtà, sento ascolto ricordo: ci sono io, più alta, con i capelli corti e biondi invece che lunghi e scuri, c’è il presidente della società — la Safi Pasta Zara — che organizza una grande festa in mio onore, c’è anche la consapevolezza di qualcuno che mi vuole uccidere e di me che mi batto e lotto e sopravvivo. E quando mi sveglio, so già tutto. E, soprattutto, so che non mi arrendo e voglio guarire".
La rieducazione — "Qui a Villa Beretta mi trovo dal 24 giugno, e non so quanto ci rimarrò. Mi sveglio alle 7 e mezzo, colazione, esercizi respiratori, poi due ore di palestra per ritrovare la mobilità della parte superiore, perché quella inferiore ancora non la sento. Obiettivo: l’indipendenza. Poi pranzo, riposo e altre due ore di palestra. Miglioro: qualcosa sento, qualcosa recupero, un po’ di addominali, un po’ di dorsali. La sera sono così stanca che faccio in fretta ad addormentarmi. E poi sogno. Sogno di camminare. L’altra sera, per la prima volta, ho sognato anche di andare in bici".
Gli inizi — "Il giorno in cui sono nata la seconda volta, quando ho visto Matteo, gli ho chiesto come mai non si stesse allenando. "Devi farlo tu — gli ho spiegato — perché io non so se ci riuscirò ancora". I miei sogni devono diventare i suoi. Da piccola facevo nuoto, ma non mi divertivo mica tanto. Così: ciclismo. Mi sono iscritta al Gs Potentia 1945, di Potenza Picena. La prima corsa da giovanissima, maschi e femmine insieme, e l’ho finita. Siccome di femmine eravamo solo tre o quattro, quelle vittorie neanche le conto: era un gioco. Così la mia prima vera vittoria da esordiente secondo anno, a Bovolone: un centinaio di partenti, sono arrivata da sola".
La speranza — "Il ciclismo è uno sport pesante, però magnifico. Il bello del ciclismo è che dopo tanta fatica, ti senti di aver vinto anche se non sei arrivata prima. Il brutto è l’abbronzatura. Il brutto sono anche le cadute. Solo che, prima, mi sono sempre rialzata da sola. Ce la farò anche stavolta. Non so quanto ci metterò, ma so che ci riuscirò. Quello che mi è successo non è colpa del ciclismo né della bici e neanche mia. Una fatalità. Mi dispiace che quella donna non sia mai venuta a trovarmi, a scusarsi. Io avrei potuto essere sua figlia, soprattutto lei avrebbe potuto essere mia madre. Invece niente. Perché? E perché proprio a me? A queste due domande non so ancora rispondere. Certo non me lo meritavo. Però credo che Dio abbia scelto me, perché nonostante sia piccolina, 1,60, e leggera, da 47 sono scesa a 44 chili, ho le spalle larghe. Io ci metto il coraggio, gli altri l’affetto, e con le mie gambe, che prima mi davano tantissimo, ora basterebbe il 10%: non pretendo di più, tornerei a camminare".
dijous, 17 de febrer del 2011
dilluns, 14 de febrer del 2011
dijous, 10 de febrer del 2011
Llambordes al 37%...
Es tracta d'una cursa amb un tram de carrer amb un 37% de desnivell... això sí, si voleu "trinxar-vos la patata" haureu d'anar a la ciutat americana de Pittsburgdissabte, 29 de gener del 2011
CITES DEL CALENDARI 2011 A PEU DE CUNETA
De vacances a La Vuelta, 31 d'Agost (la sortida a Verín) i 2 de Setembre (la pujada a Ancares)
