La Televisió francesa sembla que ja ha trobat a qui seguir amb les seves càmeres durant els propers Tours de França... es tracta de Romain Sicard (que dissabte passat es proclamava campió del Món Ruta Sub 23 a Brindisio. Paradoxalment, també serà nou pro de l'equip Euskautel els propers dos anys, ja que és nascut al País basc francès.No ha estat cap sorpresa, perque ja es va adjudicar la passada Subida al Naranco i Tour del Porvenir. És un dels principals al.licients del proper Cinturó de l'Empordà d'aquest cap de setmana per les nostres carreteres.
Sense ànim de polemitzar perque tampoc tinc clar si es culpa d'ells o de la Diputació de Girona (si algú ho té clar, m'ho podríeu aclarir, s.u.pl)
Després del "Tour Alps Mítics" de la setmana passada i, havent esgotat el "Bono-Bici" familiar pel que queda de temporada pràcticament... inicio el capítol "Excursions de Tardor"amb la peque i la no tant peque avui pel Camí de Ronda...
El primer dia, havent sortit de matinada i amb 7 hores d'autopista, després de la corresponent degustació d'un assortiment de truites cassolanes, 
vàrem fer l'Izoard des de Briançon primer i per completar, per l'altre cara. Val a dir que és digne de postal per les dues cares amb l'omnipresent "Caisse Deserte", on hi trobem el monument al Coppi, que fa recordar les èpiques etapes que han fet l'història del Tour (a mi se'm fa difícil imaginar-ho sense asfalt...). 
Comentar que només coronar i mentre conversaven amb un parell de burgalesos, un parell d'avions de l'exèrcit francès ens va donar la benvinguda a les alçades amb unes passades que qüasi ens fa saltar el casc i les ulleres -de fet, no és d'estranyar ja que estàvem a més de 2.000 mtres. i això ja començava a ser territori aeri. 
120 kms. amb 3.300 mtres de desnivell final.
aquestes contrades, a banda de la meva novatada de pujar amb plat una bona estona, digne de la casa... i que va ser motiu de comentari (jo també us estimo!)
Va ser possiblement la més dura per a tots i digne de pas de la clàssica cicloturista per excel.lencia "La Marmotte". La Coca-Cola reparadora del Bar de la Croix de Fer, inolvidable... així com l'ascensió des de La Chambre fins al Glandon de "l'après midi" amb un panini a l'estòmac (els horaris a França no són la nostra especialitat). Al final del dia vàrem entendre el perque el dia abans vàrem veure varis ciclistes a les fosques... 
Després de les felicitacions, i sota la pluja, ens instal.lem al xiringuito de costat del Túnel, a fer un "Café-Olé"... resulta que els propietaris passen una setmaneta a Roses i que compren la pell que venen a Olot des de fa 40 anys.
Hem deixat pel final la grandesa i el mite de les 21 curves de l'Alpe d'Huez que ens ventilem en menys d'hora i mitja... és que ara ja ens hi quedaríem un parell de dies més!
les curves del malaurat Marco Pantani... i és que als Alps tot és mite i llegenda. 
"Me propusieron repartir el diario a las cinco de la mañana. Yo cada día iba a la redacción, en la calle Diputación, y llevaba los paquetes a la estación y al aeropuerto. Unos meses después me dijeron: '¿quieres ir al Tour?'. Era lo que más ilusión me hacía en el mundo. Se trataba de hacer de chófer de Torres y Plans. Yo no tenía coche, pero eso no fue problema: Juan Plans puso su '600'. Mis dos primeros Tours los hice llevando el '600' de Mundo Deportivo. Yo iba al volante, Plans al lado del conductor y Torres detrás. Las maletas arriba, en el techo. Y no tuvimos una sola avería. En las salas de prensa ellos escribían y yo cantaba las crónicas a los magnetofonistas del periódico", explica Jaime.
Mir añade que "mi misión era que los ciclistas del equipo que tuvieran que subir al podio lo hicieran limpios y aseados. Yo le había visto hacer eso a Jeanine, la esposa de Anquetil. El gran Jacques siempre subía al podio hecho un pincel. Yo hacía lo mismo con mis corredores. Lo malo es que al poco tiempo el Kas me puso en la calle por tres motivos: no iba a misa, perseguía a las camareras en los hoteles y salía a bailar en el Follies Bergeres, la última noche del Tour. pero ningún problema, al poco tiempo me llamó el Ferrys y después el Bic. Estuve con Anquetil, Jan Janssen y Ocaña. Más adelante empezaron mis 14 años en el Teka, uno en el Super Ser y por último, el Festina. Allí me jubilé". 
Pero el ciclismo no ha sido el único recurso con el que Jaime Mir se ganó la vida. "En 1970 me presentaron al director José María For, que iba a rodar una película sobre ciclismo. Se llamó 'Las piernas de la serpiente' y necesitaban un asesor que les introdujera en un deporte que desconocían. Me ofrecieron también intervenir en la película. Me dieron un guión de dos folios que me aprendía con cierta dificultad. En la 'premiere', en el cine Kursaal de Barcelona, alguien me dijo: 'con esta pinta que tienes de hijo puta, con ese bigote de mexicano, seguro que interesas para los westerns'. Me presenté, pero cuando se enteraron que no sabía montar a caballo, dejé de interesar. Me pasé el año siguiente en el picadero que había en la calle Numancia. Aprendí a montar y a caerme sin hacerme daño. Cuando ya sabía, volví al estudio del que me habían echado un año antes y a partir de aquél día intervine en 126 películas".
Camí de Santiago per tot arreu...
L'etapa reina...
